REFLEXIONS

1. La primera impressió que vaig tenir, i encara la segueixo mantenint, el dia que vaig conèixer el centre de pràctiques és que no estava gens preparada per intervenir en l'àmbit socio-comunitari. 

La meva experiència com a mestra s'apropa més a l'àmbit de l'educació escolar i, dins dels estudis de Psicopedagogia,  la nostra formació  ha estat molt generalitzada i amb una tendència cap a l’educació formal. Per tant,  el context no formal exigeix nous coneixements que ara mateix no tinc i que em fan adonar de la complexitat d'aquesta feina.

En aquest sentit, m'he adonat que necessito una formació complementària que doni resposta a les necessitats del col·lectiu amb el qual estic treballant. Personalment, em veig molt mancada de coneixements per poder actuar en l'àmbit que m'ha tocat fer les pràctiques. 

En aquest moments tinc claríssim que l'especialització és fonamental per poder desenvolupar la nostra tasca d'intervenció en els diferents àmbits. Per això vull fer referència a la Dra. Elena Martín quan emfatitza sobre la dificultat  de definir el nostre àmbit professional, quan les necessitats no són les mateixes en l'educació formal que en l'educació no formal. 

http://www.youtube.com/watch?v=1wcmK7w9NSs

He de dir que, el "Casal" no m'ha ofert la possibilitat d'intervenir amb Infància perquè aquests nens i nenes ja venen diagnosticats des de les escoles, CSMIJ, i/o centres d'acollida on alguns hi estan internats. En aquest sentit, no  disposo dels recursos  humans, materials ni físics per poder intervenir. És a dir, d'una banda, no tinc contacte amb els professionals (mestres, psicòlegs, psicopedagogs, logopedes...) que porten els diferents casos i, d'altra, l'aula de l'Espai Tecnològic, per si sola,  no reuneix les característiques adients. Caldrien més espais per poder fer les observacions, entrevistes pertinents, etc.

2.  Seguint els arguments de Mauri i Badia, 2004, a mesura que vaig coneixen el meu àmbit de pràctiques, m'adono i puc afirmar que, tant el context escolar, com els contextos d'educació no formal i, més concretament, el context socio-comunitari, tenen un conjunt de característiques comunes molt rellevants, com ara, que en tots dos es desenvolupa la intencionalitat educativa; es a dir, la intervenció va adreçada a promoure, afavorir i millorar els processos d'aprenentatge. També, en els dos contextos hi ha uns objectius educatius socialment definits, és a dir, es promou la construcció de les persones amb una identitat pròpia dins d'un marc social i cultural determinat i, finalment, en tots dos contextos, es necessari treballar amb equips multiprofessionals per tal de mantenir un procés d'assesorament basat en la col·laboració.

3. El desenvolupament social que s’ha produït en les últimes dècades gràcies a les NTIC, han afectat a tots els àmbits de la vida de les persones i, com no, al món laboral. Així doncs, no només afecta a les noves tendències de negocis i de treball, sinó que també incideix en altres aspectes com la selecció de personal. Per exemple, en les proves de selecció, qui no és capaç de realitzar correctament els passos del portal de col·locació, senzillament ja no entra a formar part de la selecció. Per tant, crec que per a determinats reclutaments, Internet no és la millor manera de captar candidats quan es tracta de llocs de treball en els que no s’utilitzen les Noves Tecnologies; tot i que no està de més intentar-ho paral·lelament amb altres mètodes més convencionals.

D’altra banda, la utilització centralitzada d’Internet per a la cerca de treball i la selecció de personal es converteix en marginal per a les persones que tenen accés limitat a la xarxa, així com per a les persones que no saben treure-li prou profit. En aquest sentit, el "Casal" ofereix la possibilitat d'apropar  les persones que més ho necessiten  a  les noves tecnologies, per tal  de minimitzar les desigualtats socials. 

Pensant en la intervenció  que realitzaré amb el David, vull fer referència al handicap que suposa l'orientació professional a una persona de 52 anys, en situació d'atur crònic, que només té els estudis bàsics i que no està massa oberta a la formació, ja que, per problemes econòmics no s'ho pot permetre. En aquest sentit, la meva intervenció anirà encaminada a fomentar l'autoestima del David per tal de reduir o prevenir situacions de risc social i personal; així com, oferir-li eines que li donin seguretat  personal perquè pugui ser autònom davant de les seves dificultats.

4. Des de sempre, el futur formatiu dels joves s’ha basat en els estudis com a plataforma cap el món laboral, sense pensar en descobrir per a què servim i quines són les nostres habilitats i competències. Per tant, l’Orientació Professional és un bon instrument per tal de descobrir el tarannà personal de les persones, per poder-les assessorar sobre la formació més adequada, així com informar sobre el mercat laboral.

D’altra banda, la rapidesa en què canvien, en l’actualitat els perfils professionals obliga a reforçar una formació bàsica, polivalent i versàtil que capaciti per a posteriors i successives especialitzacions. Segons E. Argullol (1999), “Hem de donar a l’estudiant les habilitats i els conjunt de coneixements bàsics perquè la resta de la seva vida tingui l’actitud d’aprendre a aprendre”. Per tant, cal transmetre al nostre alumnat la idea que és necessària una formació permanent i que cal mantenir una actitud que predisposi als canvis constants.

Així doncs, orientar és un procés que no s’acaba quan triem una carrera, sinó que ha de seguir la llarg de la vida. Aquestes característiques personals, es descobreixen a través del procés formatiu, l’experiència i la maduresa. Per tant, hauria de ser prioritari que, durant la seva formació, l’estudiant tingués l’oportunitat de seguir amb un procés de formació específic que l’ajudés a revelar les seves capacitats personals de cara a resituar-se en el món laboral i professional.

Aquest, no és el cas del David. Amb 52 anys mai ha fet cap curs de formació. Per tant, no ha gaudit del valor preventiu de l'orientació en les primeres etapes educatives, que afavoreixen el creixement personal i social de les persones. Les seves competències estan molt limitades. Així que, em trobo amb un perfil professional difícil i, amb el qual hauré d'impulsar una orientació de suport que faciliti la seva inserció laboral. 

Novament, reafirmo la complexitat de la tasca que, com a estudiant de psicopedagogia, tal i com estan plantejats els estudis actualment, m'ha tocat viure.La meva formació està orientada a l'educació escolar i, en aquest moments, hauria de tenir una especialització en inserció laboral.

5. Pel que fa al treball que he realitzat amb infància, m’hauria agradat poder fer una Intervenció Psicopedagògica real per poder conèixer més a fons les diferents problemàtiques dels nens i nenes que acull “El Casal”. No ha pogut ser per diferents raons, però, la més evident és que, “El Casal”, i més concretament l’Espai Tecnològic, no està pensat per intervenir amb els infants. És un espai on s’ofereixen eines per tal que els nens i nenes gaudeixin, aprenguin i tinguin contacte amb les TIC. L’objectiu principal és oferir als infants, des dels diferents entorns, pràctiques de bon tracte per potenciar el seu correcte desenvolupament com a persones, és a dir, que passin una estona agradable, lúdica i, alhora, desconnectin del seu món real que, en alguns casos, pot ser molt dur.

Tot i així, he pogut observar en el dia a dia, una sèrie de trastorns, dificultats, mancances... que fan d’aquests nens i nenes un col·lectiu molt vulnerable.

En aquest sentit, El Casal acompanya les famílies a través d’un servei que dóna suport laboral, formatiu i personal, per anar tirant endavant.  També aporta recursos bàsics i serveis a les famílies en situació de pobresa que es troben en processos d’inclusió mitjançant una xarxa d’entitats.