CONCLUSIONS

 

Com a conseqüència dels canvis socials i econòmics, l’Orientació Professional ha hagut d’ampliar les seves intervencions a les persones adultes. Ja no es tracta d’ajudar a “triar” una professió, sinó que el propi concepte d’elecció professional, s’està convertint en un mite, com a conseqüència de les realitats tecnològiques, organitzatives i personals, constantment en canvi. (Lea y Leibowitz, 1992).

En aquest sentit, certs fenòmens socials, educatius i culturals indiquen que la demanda de serveis de formació i orientació és cada vegada més gran entre el col·lectiu de persones adultes. És a dir, la realitat ens mostra que les persones adultes estan demandant serveis i programes que els ajudin a conèixer-se millor,  a superar les transicions i crisis vitals, que els facilitin la seva inserció en el mercat laboral i, en definitiva, que contribueixin a assolir fites de satisfacció personal i professional.

Tot i així, al llarg d'aquestes pràctiques he pogut viure i experimentar la gran dificultat que suposa orientar, a nivell professional i de recerca de feina, a un grup de persones adultes d'entre 55 i 60 anys, tenint en compte el moment de crisi econòmica actual.

Recordo que, els nostres pares entraven a treballar en una empresa i s’hi quedaven duran tota la seva vida. L’acomiadament, el canvi de feina els contractes temporals...; no eren situacions quotidianes, fa uns anys. Poques persones es plantejaven canviar d’ofici o de professió. I, excepte en moments puntuals de crisi, poques persones eren acomiadades després d’anys de dedicació a una empresa. 

Aquesta idea de feina estable, és la que preval, encara, en la mentalitat dels usuaris que he tractat. Així doncs, no creuen en el valor de la formació com una possibilitat de reciclatge personal i de millora professional, sinó que ho veuen com un inconvenient que endarrereix la seva necessitat urgent de trobar feina. 

Durant aquestes setmanes he intentat transmetre als usuaris la importància de la formació per a la capacitació personal i professional, però, tot i que tothom la valora, no he aconseguit motivar o engrescar suficientment per aconseguir aquesta fita.

D'altra banda, resulta molt difícil trobar cursos gratuïts per a persones aturades. Ara mateix, les ofertes estan tancades per les retallades de l'Administració i, això, afecta molt directament a aquest tipus de persones que es troben en una situació econòmica força complicada i no poden permetre's invertir ni un euro en cursos de formació. Sense comptar amb el xoc emocional que suposa la barrera competitiva amb els joves, molt més formats acadèmicament i tecnològicament. 

En aquest sentit, les noves tecnologies suposen un handicap per a les persones adultes, ja que els costa molt desenvolupar-se dins de la xarxa. Aquest fet,  els crea una gran inseguretat i desconfiança,   necesitant constantment l'aprovació que allò que estan fent és correcte.

Pel que fa a la meva tasca com a orientadora laboral i professional, he de dir que tinc la sensació d'haver contribuït a oferir més eines emocionals i afectives que laborals o professionals. Això és així, perquè els usuaris del Casal ja porten alguns anys en situació d'atur i coneixen, molt millor que jo, totes les eines, instruments, entitats, ajudes, subvencions... que hi ha al voltant d'aquesta problemàtica. Per tant, no he aportat res que no coneguessin abans. Segurament ho he reforçat.  Però, el que si que he sentit és la necessitat, per part dels tres usuaris, de les trobades setmanals per tal de poder comentar tot allò que els angoixa. 
Les sessions, doncs, s'han convertit en una teràpia de trencament de les seves situacions problemàtiques, un parèntesi on han pogut asserenar les idees, sentir-se satisfets, pensar amb més claredat, prendre millors decissions. Un  espai de diàleg i de comunicació, on hem compartit experiències i coneixements i, mica en mica, el petit grup s'ha anat cohesionant fins el punt de crear un vincle afectiu entre els diferents membres.

Des d'un marc més teòric, situo la meva tasca psicopedagògica, des del punt de vista de la Teoria Ecològica de Bronfenbremner, perquè ha anat més encaminada a fomentar la participació en les activitats i a crear un clima actiu i acollidor. En aquest sentit, aquesta teoria ens aporta la idea del desenvolupament i del canvi de conducta de les persones a través dels diferents  ambients (Microsistema, Mesosistena, Exosistema...). Per tant, el Casal en general i, l'Espai Tecnològic en particular, formen part d'aquest Mesosistema, potenciador de models necessaris per a l'acció i la participació, per tal que aquestes persones progressin de manera saludable i activa en el seu desenvolupament professional, personal i social.

Respecte la tasca del Psicopedagog del centre, he de dir que el meu tutor de pràctiques és una persona molt competent en el món sociocomunitari i amb una gran experiència professional i, una millor capacitat d'adaptació. Capaç d’analitzar les necessitats i processos de cada individu, per tal que aprengui i es desenvolupi. Una tasca  sumament complicada, tenint en compte els diversos àmbits (infància, adolescència, joventud, adultesa...)  amb què treballa. En aques sentit, situo la seva intervenció des del paradigma critico-reflexiu, perquè és un professional actiu, que construeix respostes "a mida" per a cada necessitat; que té en compte les característiques singulars de les persones i utilitza una metodologia cooperativa. Amb ell he treballat en paral·lel, és a dir, he anat fent les activitats molt lliurement, però sempre amb el seu suport i supervisió.